- Pompeu Fabra.


Pompeu Fabra i Poch va néixer a la vila de Gràcia el 1868. Des de molt jove va expressar el seu interès per la lingüística, tot i que seguirà estudis d'enginyer industrial. Cap a la dècada de 1890 el trobem vinculat a L'Avenç, i és sota aquest segell que publica les seves primeres propostes en el camp de la gramàtica: Ensayo de gramática del catalán moderno (1891) i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898). Fabra, amb l'ajuda dels seus amics de L'Avenç –sobretot Jaume Massó i Joaquim Casas–, va tenir un paper cabdal en la campanya d'aquesta publicació per a dur a terme una reforma ortogràfica, amb la qual es posaven les bases del català modern. Poc després de veure la llum el Sil·labari català i el Tractat d'ortografia catalana, tots dos del 1904, Fabra tindrà un èxit notable amb la comunicació presentada al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Corria l'any 1906 i el gramàtic ocupava una càtedra com a enginyer químic a Bilbao; però aquesta circumstància no li va fer oblidar la seva gran passió. Durant el temps que va passar al País Basc continua l'estudi de la llengua a través dels romanistes i, fruit d'aquesta estada, publicarà el 1912 la seva fonamental Gramática de la lengua catalana, que tindrà una nova versió el 1918: Gramàtica catalana. Les seves traduccions d'Ibsen i Maeterlinck, publicades a L'Avenç van contribuir al propòsit d'una reforma que a poc a poc anava consolidant-se. L'Institut d’Estudis Catalans adopta la gramàtica de Fabra com a oficial i promou l'edició d’una versió escolar. Així neix el Curs mitjà de gramàtica catalana (1918), un bon exemple de la preocupació de l'Institut i dels impulsors de la reforma per l'escola i l'ensenyament de la llengua. La lògica de l'ordre fabrià pren cos també entre els escriptors, que segueixen amb fruïció els articles del gramàtic a El Poble Català i celebra més tard la seva publicació en un volum: El català literari (1932).Durant la dècada dels trenta, Fabra dóna a conèixer el Diccionari general de la llengua catalana (1932), autèntic pilar de la llengua, segons la seva concepció. Pompeu Fabra es va exiliar l'any 1939, però el seu esforç per a dotar el català d'una eina útil i moderna no va cessar. A Prada de Conflent treballa en la seva pòstuma Gramàtica catalana, que veurà la llum el 1956 gràcies a l'acurada edició del seu deixeble Joan Coromines.Pompeu Fabra va morir a Prada, després de rebre nombrosos homenatges a l'exili, el 1948. Entre els anys 2005 i 2013 s'ha publicat tota l'obra de Pompeu Fabra, un total de deu mil pàgines que constitueixen els nou volums de les Obres completes, sota la direcció de Jordi Mir i Joan Solà, amb la col·laboració de trenta especialistes. 








2 comentaris:

  1. Escriptor de les Converses Filosòfiques de Fàbra
    Fragment:
    "Els mots francesos voix i voie pronunciant-se ambdós vuà, els catalans francesos diuen veu, no solament traduint voix, que vol dir veu, sinó voie, que vol dir via. Davant d’un fet com aquest, els catalans hispànics ens escruixim del grau de francesització a què és arribat el català deçà els Pirineus. Però no ens adonem que fets semblants han tingut lloc en el nostre català que tant ens gloriegem d’haver depurat."

    ResponElimina
  2. Escriptor de les normes Ortogràfiques en Català. Pompeu Fabra parlava sempre sense gens d'èmfasi, en un to gairebé col·loquial. La seva claredat expositiva era absoluta, i el seu rigor científic, esquitxat adesiara d'ironies, i fins i tot, alguns cops, d'acudits, s'emmotllava perfectament a la seva intenció didàctica. No volia lluir-se, volia comunicar i persuadir.
    Fragment:
    "Fabra (1956: 37-40) proposa l’existència de quatre tipus d’oracions (o proposicions, en la terminologia de Fabra). El tipus I, exemplificat per l’oració El nen plora, es caracteritza per tenir una estructura composta per subjecte i predicat (on predicat és tot allò que hi ha a l’oració llevat del subjecte). El tipus II, exemplificat per l’oració Aquest regle és curt, es caracteritza per incloure un verb copulatiu o predicatiu."

    ResponElimina